L´instant

Si vull viure amb tu, bonica;
 no em queda altra que imaginar la vida que m´estimaria al costat més proper del teu cos blanc i llarg.
És a dir, imagine la teua roba tirada al nostre llit, l´interior a un racó del bany, els teus cosmètics desperdigats, els teus escrits desorientats i les marques sellades a les tases de café dels teus llavis vermells, cómo no...
I la casa, imagine la nostra casa impregnada de llum davant un riu  amb tendes de llibres  al seu voltant. Els mobles que elegiriem, les parets que pintariem.

A últimes hores de la vesprada et veig encendre el nostre tocadiscs i com sempre, elegeixes a "Edith Piaf", segons el teu critèri, és perfecta per a quan la nit cau. Jo estic pendent de les teues mitges semitransparents i la cosa es va  posant  interessant.

Embriaguem les cambres amb olors de ví, formatges i cafés. Desprès  aplega el meu moment idil.lic, caus sosegada al nostre llit.Tanque les finestres i enfile les cortines, quan estàs permanent i intacta als llençols. El teu cos nu sembla verge a la vista, però només ho sembla.
 Al matí et poses un vestit blanc i sortim a passejar per la ciutat. Comprem maduixes, té i  obres literàries del segle XIX.

Si la meua vida així  fóra, seria en rosa, com no puc gaudir-te, està plena de clars-oscurs i encara no he esbrinat les tonalitats.

Que la infantesa serà divertida

A tu que pasaves els estius en pobles Alicantins, per allò de les enfermetats i les bones respiracions et dedique unes poques paraules.

Pot ser ara no s´escolten als grills en les vesprades caloroses de l´estiu mediterràni que tu tan bé coneixes.

Pot ser que per aquella època a les xiques no els flipara el teu accent italià; però si, tens la seguretat de que la teua germana continuarà tenint els cabells vermells i un segón nom d´una exnovia alemanya, herència de la bohemia antiga del Cabanyal que encara queda.

I tu, seguiràs sent el fill de la dona que és coneguda com una ROCA, aquella que va aconseguir sortir tot sola amb dos fills menuts sense seguretat de pes a la butxaca; aquella a la que no li agradaven els metges i aquella que un dia fortuit va morir amb milers d´històries que contar.

Crec que tens la boca del teu pare; un home amb cognom de senyoret de l´horta nord prou paregut a un dandi de l´època.

Malgrat el dolor, els records, m´agrada el santuari amb fotos en blanc i negre que serveixen per commemorar-los totes les vegdes que fan i faràn falta.

De voltes em dius d´abandonar i obrir un bar espanyol prou lluny, però res de bous ni flamenc, tampoc el pernil damunt la barra, això ho voldrien els de "callejeros viajeros" però no és el que et defineix a tu. Tal vegada el llibre "Entre limones" et podria dónar idees.

Hem construit un món menut de sinceritat i confiança dins quatre parets amb converses acompanyades de ví, sucs, cantautors i menjars.

Algú amb qui confiar, sentir-se viu.

Benvolguda

Nosaltres per fí ja em gaudit de presentació oficial. Jo sóc aquesta, em veus?Vaig amb abric blau i jo amb un negre i porte mocador blanc. Com fa fred si vols ens sentem dins. Tens els cabells més oscurs del que m´he imaginat, els teus ulls són grans i del color dels meus; en canvi els meus són més menuts, però quan em tallen el monyo tinc cara de xiqueta menuda.

Bueno...ets humil, hi ha rises de sinceritat, amb ganes.
Amb coses coincidim i ens caiguem amb gràcia.
Hi ha altres que no compartirem. Les mares es converteixen en el tema central una bona estona.
 La vergonya la varem perdre fa temps.Volem tindre fills i ja tenim els noms pensats.
Em parles de les teues visions a les terres del Marroc i jo de la meua Grècia.

-per què tot açò era tan dificil?
-No crec que siga fàcil mai.
-però entre nosaltres ha sigut diferent...


No crec que t´haja fet mal el meu amor, la meua sort; no hem semblat unes boges, ni xiques serioses, ni s´ hem quedat d´arrere esperant, tampoc voliem ser les més elegants i l´armadura l´hem deixat a casa.
 Només et puc dir gràcies per retirar-te, perquè xicona... jo estava esperant!

-Què vas a pagar? Tinc un billet de 20 que el vuic estrenar!

-No, així m´asegure que em voldràs combidar a un altra aigua amb gas.

Freud amb puro 1h 41 min

La nit pintava bé. Premi: sopar menjar basura. Agraïment: parlar mitjançant una llibreteta i mirada penetrant amb odi cap als nét d´un ric amb franquícia. Jo vull vore: El método peligroso. Pensava que la història era altra cosa. El tràiler com sempre és! pretén provocar i incitar: vine a veure´m. I vaig i em sente i...uns parlen, altres ronquen, altres abandonen...

I jo pensant quasi quasi preferisc a Piaget i a Quique Saiz i la teòria de Freud sempre tan anal...queda clar! amb sis fills i una dona tan poc atractiva no tenia on practicar el sexe i es va tancar a una biblioteca (que ademés canta!) a fumar i a pensar com ajudar les seues pacients i com portar-les al llit desprès, més tard pensaria en escapar de Hitler i que aquest no el fera pacient seu.

Si algo m´ha deixat aquesta pel.lícula és la bona imatge que vos mostre d´ells dos al veler de veles vermelles i una pregunta: ¿por qué reprimir nuestros instintos más básicos?

I sin saber molt, de seguida estava gitada al llit. I la nit pintà molt bé.

Tocar amb la ment

Suzanne et va dur al seu amagatall, junt al riu.
Pots escoltar els vaixells passar,
pots passar tota la nit al seu costat,
i saps que està mig boja,
però per açò mateix és perquè estàs allí.
Et dona té, i taronges que va dur de la Xina.
I quan tractes de dir-li que no tens amor per donar-li,
t'agafa en els seus braços deixant que siga el riu el que conteste que sempre has sigut el seu amant,
i que vols viatjar amb ella, que vols viatjar,a cegues.
I saps que confiarà en tu,

per haver tocat el seu cos perfecte amb la teua ment

Continuaré criticant les noves modes de pentinats

Cantaré sense tindre cap altre remei...

 Hi ha dos dones riques sentades a un café de New York city i algú toca la guitarra per a elles, cada dia un ocell menut visita i canta a una finestra gastada i un homenet menja el seu desdejuni acompanyat del seu so, unes botes han sigut salvades i ara caminen acompanyant altres peus més lleugers. Hi ha cavalls verds, i nòvios que fan trenes als cabells de les seues nòvies. Hi ha taques vermelles en les motxilles de cuir. però ara, on són aquelles motxilles?

Que un raconet farà d´escenari

i que ningú sospitarà de qui estic parlant.

Volvemos a abrir

De tornada, havia perdut la contrasenya del antic.

NUNCA MAIS